Estem aquí reunides i reunits per donar-li el darrer comiat a la Universitat pública. Alumnes, professors i d’altra bona gent estem molts tristos de la lamentable mort de la nostra estimada Universitat a mans dels poders econòmics i polítics que l’han volgut mercantilitzar i privatitzar fins que no va poder resistir més i va morir. La seva mort més enllà de significar la desaparició d’un noble espai de formació de éssers humans ha estat en certa forma la mort d’un espai de reflexió i conscienciació. Amb la mort de la Universitat pública ha mort també un tipus d’individu i una concepció de l’ésser humà.
Estem vivint temps grisos, temps on el pensament únic ens vol imposar el concepte de que el model capitalista i neoliberal que patim és l’únic viable. Som moltes i molts els que sabem que això no es veritat perquè cada cop som més els que veiem que aquest model es del tot inviable. Ho veiem des del punt de vista mediambental, ja que al parlar del tant en moda avui en dia “Escalfament global” estem certificant que el model de desenvolupament econòmic de les nostres societats és del tot inviable per les capacitats i possibilitats del nostre planeta. Ho veiem des del punt de vista econòmic al veure com aquest model econòmic que diuen “Globalització” una de les coses que fa es aplicar lògiques esclavistes i colonialistes per exprimir les economies dels Estats en desenvolupament i així obtenir els grans poders econòmics del primer món els recursos econòmics necessaris que els permetin mantenir models econòmics que avui en dia ja sabem que són insostenibles. Ho veiem quan les i els joves patim la precarietat laboral i la manca de perspectives de futur, ja sigui per aconseguir una feina digna en relació a la nostra formació o uns sous dignes en funció del nostre treball. Ho veiem per la impossibilitat d’accedir a un habitatge, sense que ens haguem d’hipotecar de per vida, que ens permeti poder desenvolupar-nos com a persones i començar a construir la nostra vida més enllà de la llar que ens va veure néixer. Ho veiem per com intenten convertir-nos en una peça més d’aquest sistema que només ens vol per produir i per consumir, fet pel qual només li serem útil mentre produïm i consumim, produint-se cada cop més una retallada dels drets socials i de les mesures que han de permetre a tota persona gaudir d’una vida digne desprès d’haver dedicat tota la seva energia a produir i aportar la seva plusvalua a aquest magnífic sistema capitalista. I finalment ho veiem en aquest assalt a la Universitat pública que estan portant a terme els poder econòmics privats amb la cobertura legal que els hi estan donant els poders polítics.
Amiga Universitat pública la teva ha estat una mort cruel. T’han matat per poder-te substituir. Els teus assassins no volen una universitat que formi persones amb un pensament propi, crític i autèntic. Aquests senyors volen una universitat que sigui una peça més del seu sistema per controlar-nos així col·lectivament i individualment. No volen individus amb capacitat reflexiva i que es qüestionin el sistema, volen individus que acceptin el seu lloc en el món i en aquest sistema capitalista sense que plantegin cap problema. Volen controlar-lo tot i que sembli que ells no controlen res, perquè des de la Universitat estaran construint el seu model “d’ésser humà”, un ésser que acceptarà sense més la seva posició submisa i la seva sort com un simple element de productivitat i consum.
Per poder portar a terme aquest pla, aquests senyors van fer que els seus lacais, aquests polítics que ens diuen representar i que només representen a aquests poder econòmics, es van reunir a Bolonya i van decidir que s’havia d’actualitzar i equiparar els espais educatius de tot allò que ells anomenen “Unió Europea”. Així va néixer el famós Pla de Bolonya, essent aquest pla el recull de quina és la seva concepció sobre aquesta nova universitat. Aquests senyors volen de forma encoberta que les carreres de perfil humanista estiguin reduïdes a la mínima expressió i fer d’elles una ombra macabra del que van ser algun llunyà dia. Volen destinar més recursos a les carreres de perfil tècnic no pel fet de que creguin en les mateixes, sinó perquè segons el seu concepte de productivitat podran quantificar més i millor quins són els resultats obtinguts, seguint per descomptat una política de “optimització de recursos” que passarà ineludiblement per un augment de la precarietat laboral dels becaris i professors, un augment dels preus de les carreres i una “selecció natural” restringint més i més l’accés a aquest tipus de carreres. En el cas de les carreres de perfil humanista al no poder quantificar aquesta productivitat creuen que les mateixes no aporten res, no produeixen res. Aquests senyors no creuen que el coneixement, la investigació històrica, antropològica o filosòfica pugui ser res productiu pel sistema. Per això volen reduir i reduir i reduir fins a deixar-ho a la mínima expressió els recursos que s’han de destinar. Creuen que aquestes carreres estan sobrevalorades i sobredimensionades i que per tant s’han d’adaptar a les necessitats de la nova societat i el model econòmic que ells estan portant a terme, fet pel qual sobren professors, sobren alumnes, sobren llibres i investigacions. Però no penseu que no tenen un pla per aquestes carreres humanistes, si, si que el tenen: primer de tot volen que a les facultats de perfil humanista no tinguin molts alumnes, només aquells que estudien per plaer i gust, aquells que no esperen trobar sortida laboral d’allò que han estudiat i per uns pocs, seran els elegits, que seran convenientment adduïts per què integrin els seus laboratoris ideològics, convertint les nostres carreres en les seves fabriques de pensament, pensadors i discursos políticament correctes amb els que bombardejar a la societat per estendre el civisme i un ordre social basat en el discurs únic que faci desaparèixer qualsevol dissidència.
Potser amigues i amics això us sembla catastrofista, potser us sembla apocalíptic, potser aquest escenari no el veieu realitzat i creieu que els aquí reunits exagerem. No, tant de bo ens equivoquéssim, tant de bo fóssim això, uns apocalíptics i uns catastrofistes, però no. Avui en dia esteu acudint en primera persona a un procés històric, un procés infame però històric, el de la liquidació, el de la desaparició, el del traspàs i el de la mort de la Universitat pública com l’hem entès sempre. Per portar a terme els seus plans aquests senyors no deixen res a la improvisació, ho tenen tot planificat. Primer de tot volen que la universitat es mori, volen que s’acabi ofegant en les seves pròpies misèries. Per aquest motiu no han invertit, ni inverteixen, ni invertiran diners en investigació, en formar nous professors i garantir la formació permanent dels que ja ho són, en donar-los més recursos, en millorar les condicions de treball dels becaris, en donar perspectives laborals als soferts alumnes que durant una part de la seva vida s’estan esforçant en fer una carrera que de poca cosa els servirà per trobar feina en el salvatge món laboral on desprès de la universitat hauran d’anar a parar. Com a molt podran a aspirar, i tenint molta sort, a ser professor de secundària. Però quan vagin a una entrevista de feina i diguin que han estudiat alguna de les nostres carreres més d’un cop hauran de sentir que aquesta no els serveix per aconseguir la feina que volen.
Per tot això amigues i amics estem reunits, per donar el darrer adéu a la nostra estimada Universitat pública. Algunes i alguns et vam intentar defensar, i sovint havíem d’escoltar d’altres companys que allò no anava amb ells, que ells no es volien perdre les classes per defensar lluites perdudes i sense sentit, com si el que fos realment important es anar a sentir un professor, prendre apunts i poca cosa més. Acceptaren posicions còmodes i alguns s’atrevien a qualificar de “feixistes” a aquelles i aquells companys que sortiren en la teva defensa. No els hi tinguis en compte allà estiguis on estiguis, no sabien el que es feien.
Alguns també vam intentar convèncer a professores i professors perquè s’unissin a les nostres lluites, perquè en definitiva també eren les seves lluites. Amiga Universitat pública, foren pocs els companys professors que sortiren en la teva defensa, tot i que ells visquessin de tu i per tu, potser s’oblidaren que si tu no haguessis existit ells no s’haguessin pogut realitzar personalment i professionalment, potser s’oblidaren de les seves lluites personals, potser degut a una pèrdua de consciència, potser a una falsa consciència de classe com a professors. Foren molts els que et negaren i quan estaves més critica i quan estaves agonitzant et van donar l’esquena i et deixaren morir, tot i que moltes i molts d’ells sentien com a pròpia la teva mort i patien, en silenci, però patien. Si us plau, a ells tampoc els hi tinguis en compte allà estiguis on estiguis.
Avui et donem el darrer adéu. Res serà igual sense tu. Som molts els que ens quedem desolats amb la teva pèrdua, amb el teu traspàs. Descansis en pau i que totes i tots vetllin la teva anima, aquells que et negaren i aquells que et defengueren.
Però la teva existència va servir per construir i formar moltes coses. Aquells que t’estimaren i donaren temps i energies en mantenir-te en vida no s’obliden de tu i faran que la teva vida no sigui una pèrdua més sense sentit.
